Els arcans majors de l’art

“Jo pint per no haver de donar explicacions”. Juan Miguel Arrom “Sasai” (Palma 1970) se mostra reaci na fer una exegènesi del seu treball. Ara quedaria bé dir que la seva l’obra parla per ella mateixa o per altre clixé semblat. El problema és que aquesta roman en silenci com el seu autor, ancorada en el seu suggestiu hermetisme. Problema que no tan, llavors, perquè davant una pintura tan sensorial un no pot menys que abandonar-se a una hipertesi i oblidar-se d’aquestes conceptualitzacions “tranquil·litzadores” que sempre acaben essent estèrils.
La pintura de Sasai aconsegueix que l’assumpció del risc i la voluntat d’indagació se combinin i amb una coherència compositiva d’índole classicista. En efecte, en els seus llenços predominen els jocs cromàtics perfectament integrats, la disposició harmònica dels elements (amb certa tirada per les simetries) i el gust per les tonalitats homogènies. Per això en nom d’un compromís estètic inflexible, que sembla voler escodrinyar els racons més ombrívols de l’esperit.
Són quadres en els que les atmosferes fredes se conjuguen amb un expressionisme de singular llanguiment, el marc idoni per la desfilada de les criatures de Sasai: siluetes en descomposició, dolgudes figures que transmeten una sensualitat mòrbida , a un pas de tortuós ingrés en aquella “continuïtat” dionisíaca de la que ens parla Georges Bataille i a la que només pot accedir mitjançant la mort, el plaer carnal o el sacrifici. Es tracta també d’un art introspectiu i cadenciós- no en va el seu creador és també professor de piano en el Conservatori Professional de Música i Dansa de Palma-, que neguiteja per aquest caràcter enigmàtic al que abans eludim. Un misteri guardat gelosament per Sasai, un artista embrancat en l’admirable tasca d’aconseguir que la creació plàstica no perdi la seva capacitat de torbació.